El Paralelo explicado por Lluís Permanyer (I)

La Barcelona Canalla de los años veinte: una visión ociosa de la polis.

El domicilio de Lluís Permanyer, situado en plena Calle Caspe y en medio del bullicio de Barcelona, es tan enigmático y particular como en sí lo son el personaje mismo y su singular moustache; un piso ataviado con artefactos tan variados como curiosos uno pueda imaginar. Su estudio, cuatro paredes donde más de mil ochocientos libros, como hiedras, escalan hasta tocar el techo, deviene un punto de inflexión que nos hace recordar que las nuevas tecnologías son cosa de hace pocos años. Sistemático, con un archivo de recopilación exhaustivo hecho a mano, nos recibe con una sonrisa, dispuesto a explicarnos sobre la polis ociosa que en los años veinte era Barcelona.

C: Per començar, vostè és un historiador emblemàtic de Barcelona. Quines són les raons, quins són els motius que fan que s’interessi per un lloc com el Paral·lel ?

L: El Paral·lel va ser un eix molt important a la història de Barcelona, sobretot des del punt de vista dels espectacles, perquè allà va haver-hi la màxima concentració des de començaments del segle XX fins pràcticament els anys setanta. I és un lloc viu i hi han desfilat artistes molt importants, espanyols i també estrangers (per exemple, el Maurice Chevalier, la Josephine Baker...). També, els meus pares m’hi portaven de petit a veure espectacles. Suposo que és un cúmul d’atracció.

C: Un món bohemi però alhora certament canalla. Tot espectacle necessita un públic, quin perfil social i polític trobem al Paral·lel dels anys vint?

L: Hi havia una sèrie de cafès que feien que s’alternés la burgesia que anava a veure aquests espectacles amb els habitants del Poble Sec i el Barri Xino. Feia que hi hagués una barreja del món de la bohèmia i també el de la delinqüència junt amb l’alta burgesia que anava allà a veure els espectacles i feia que fos un lloc semblant a La Rambla, de  molta barreja i caliu. Políticament [el públic] era homogeni, per exemple, allà al Paral·lel hi havia un bar molt famós on s’hi reunien tots els anarquistes, que es deia curiosament “Bar La Tranquilidad”.

Tot i així, al començament -em sembla que el primer teatre és del 1892-, eren gent obrera i menestral, precisament pel barri on estava. Però a mida que els empresaris van veure que hi havia negoci, es va millora fins al punt que al final dels anys dels vint ja hi feien revistes de primera categoria (que és quan ve el Maurice Chevalier) i aleshores és el públic de la burgesia que està a l’Eixample que va a veure aquests espectacles. Per exemple, l'any 1946 es va rebre un grup de refugiats austríacs que van crear la companyia “Els vienesos”, i el poeta Sagarra i en Rusiñol hi van estrenar nombroses obres. O sigui que finalment va esdevenir una gran plataforma del millor que es feia en teatre i revista.

L'afluència de tant el Paral·lel amb la Rambla era tal que es va decidir unir-lo en recte, i el carrer Nou de la Rambla es va convertir en l’eix per a vianants primordial.

C: Ens trobem per tant amb una espècie de Passeig de Gràcia però de la gent popular. Aleshores, d’aquest eix des de Les Rambles fins el Paral·lel creuant amb Nou de La Rambla, vostè quins nuclis d’espectacles o de cafès-concerts, creu que eren els més destacables?

L: L'inici fou anecdòtic. El Paral·lel el va urbanitzar I. Cerdà, fent-lo de seixanta metres d’alçada. Els propietaris però van queixar-se de que els expropiaven massa terreny, de manera que van posar un plet a l’Ajuntament que no prosperava, llavors ningú construïa. En aquells solars van passar a instal·lar-se barracons de fusta que a finals del segle XIX, 1890 aproximadament, instal·laren cafès i petits teatrets. I de mica en mica allò va tenir èxit i es va anar creant aquest nucli d’espectacles. I a més els cafès...! Hi havia el cafè més gran de tot Barcelona, la terrassa, el cafè més gran de tota Barcelona, que era el Cafè Espanyol. I era llarguíssima!

 C: Per tant, definiríem el Paral·lel com una bombolla d’oci dins la ciutat. Tot i la bombolla, a l'exterior passaven coses. Com van afectar la Primera Guerra Mundial i la neutralitat espanyola?

L: Va ser el més important, perquè al haver-hi la neutralitat durant la Primera Guerra Mundial, la gent guanyava diners a cabassos en vint-i-quatre hores. La manera de gastar-se’ls era grans sopars, grans dinars, grans juergas... jugar, hi havia joc sobretot, ruleta; i també cocaïna,“la Diosa Blanca”. Fins i tot un famós periodista de l’època, deia que en el Paral·lel s’hauria de posar una làpida que digués “El Paral·lel agraït a la Gran Guerra”.

C: Més enllà del joc, l'espectacle i les drogues, és de suposar que la prostitució no va trigar a aflorar en aquest ambient.

L: Era lògic donat que era una zona menestral i obrera. En aquella zona del Barri Xino  era on hi havia més concentració de prostíbuls  barats: el Carrer de les Tàpies, el Carrer d’Avantguardia, el Carrer del Cid... hi havia uns locals molt estripats i molt famosos com La Criolla i Cal Sagristà. La Criolla era famosa a tot el món, perquè els estrangers que venien aquí el que veien a La Criolla no ho havien vist mai. I el famós actor de cinema nord-americà, Douglas Fairbanks se'n feia creus: “Meravellós! No he vist mai en la vida una cosa semblant! Ni a Shangai, ni a Porçait! Enlloc!”.